• β

  • Beta Architecture
    studio specialized in
    unbuilt architecture

Our work.
Collection.
  • Els poblats marítims valencians : La platja de Nules
  • Team . Alberto Espinosa
  • Client . ETSA Reus
  • Status . Academic Project (2017) Project (2017)
  • Location . Nules, Spain (39.826634, -0.110376)

Les poblacions ubicades a la gran plana costera del País Valencià comparteixen un camp dedicat als cítrics i un litoral baix de marjals i estanys que va impedir durant segles el desenvolupament urbà a vora mar. Així, apareixen els nuclis de població en una franja constant d’entre 2 i 6 km. de la costa (com la pròpia ciutat de València), quedant lligats per un important corredor d’infraestructures viaries. Els graus (ports) i les platges, que van aparèixer posteriorment, queden penjats de la carretera que els uneix amb el nucli principal i moltes vegades aïllats entre ells.

Aquesta unitat paisatgística, de gran valor cultural, identitari i natural, es transforma en imatge folklòrica d’allò típic valencià: la taronja, l’arròs, el turisme.

La platja de Nules (popularment “la mar”) es un nucli urbà de caràcter estacional a vora costa valenciana situat a 5 km. De Nules, població de 13.000 habitants a cavall entre Castelló i València, dedicat al monocultiu de clementines i a la industria taulellera. L’entorn coster de marjals mantingué verge la costa fins a la implantació de les primeres casetes autoconstruides a principis del s.XX. La seua construcció s’assenta sobre el cordó dunar, que marca l’urbanisme lineal del lloc i actua de frontera entre la mar i els terrenys llimosos de la marjal.

L’objectiu d’aquesta proposta es donar rellevància a un entorn coster característic, representatiu dels poblats marítims valencians pretèrits a l’especulació Inmobiliaria, amb vocació d’estiueig local i coexistents amb el marc físic propi. L’equilibri d’aquesta entitat es veu amenaçat pel marc legal, tant de la llei de costes com del pla de protecció de la marjaleria, que tenen aplicacions contradictòries i incapacitat per a respondre a les necessitats d’un teixit consolidat al llindar entre allò a preservar o a esborrar.

El marc físic : cosint la secció transversal

La marjal

La formació de les marjals (“prat” en àrab) es deu a l’acumulació d’aigües dolces a la part mes baixa de la plana al·luvials del golf de València, on el nivell freàtic permet que aflore l’aigua de manera regular. El cultiu de l’arròs a la marjal de Nules va experimentar un fort creixement durant el segle XIX, aconseguint el zenit als anys 50. Després d’anys d’esforços, es va canalitzar tot aquell espai salvatge esdevenint un complex sistema hídric entorn de l’Estany, una xicoteta llacuna amarrada vora el mar. A partir dels anys 60 la marjal començà el seu declivi amb l’expansió del cultiu de clementines cap als terrenys llimosos vers l’abandó de l’arròs per el seu baix rendiment.

Aquest fet va produir l’aterrament de la marjal, que perdia la seua cota original. Sumat a aquest fet, la voraç proliferació de segones residències il·legals va comporta un pèrdua irreversible de l’ecosistema. La proposta vol trobar l’equilibri perdut a través de la creació de dos grans àmbits vinculats al sistema hídric. La recuperació parcial dels arrossars, mantenint les residències il·legals (ja que s’entén el lloc com un paisatge humanitzat) i la conversió de la cota més baixa, junt al cordó dunar, en un espai salvatge d’estanys i canyars que actuen com a coixí regulador entre els períodes secs i els humits.

El cordó dunar

Aquesta formació s’estén en paral·lel a la costa a partir de l’acumulació de graves i arenes i separa, amb una amplada de 300 metres, l’aigua salada de la mar de la dolça de la marjal. Així apareix una duna dolça a la part posterior, sent aquesta la part mes antiga ja dessalinitzada per el temps. Aquest fet va permetre l’aprofitament de lloc en grans hortes que abastien a les casetes de la platja. D’altra banda la duna salada (la platja) és el medi fràgil i canviant que viu ofegat per la regressió costera. La construcció del port de Borriana, situat a 4 km., va trencar la dinàmica de corrents nord-sud de la costa que aportava sediments del riu Millars. L’amplia duna salada que protegia a les casetes a Nules va minvar durant dècades, fins al punt de posar en greu perill la seua existència. Actualment, uns pocs espigons perpendiculars al mar, salvaguarden aquesta situació en un estat límit.

La proposta, seguint la secció transversal, es divideix en tres franges. La part posterior de la duna dolça queda reservada per a bosses d’hortes, boscos de pins i zones esportives travessades per els corredors paisatgístics que lliguen la secció marjal-platja. L’assentament urbà, sobre la duna, s’amplia amb un creixement finit i compacte seguint el patró existent i l’avinguda, passa a ser una plataforma única de marcat caràcter peatonal, assumint la funció de “plaça lineal”. Per últim, la platja es converteix en un bosc longitudinal de pins, que aferren la duna i permeten la seua regeneració.

Les casetes

L’aparició de l’estiueig a principis del s.XX va suposar el desenvolupament dels barris marítims al golf de València, que resten lligats als pobles dels que depenen, a manera de prolongació estival de la població. Les primeres casetes a la platja de Nules daten del 1920 i s’implanten paral·leles a la mar sobre la part mes elevada del cordó dunar (al punt límit entre la duna dolça i la salada) formant un “nucli històric” lineal d’1,7 km. La morfologia de parcel·la allargada entre mitgeres i la seqüencia de porxat-cos-pati singularitza el conjunt. Actualment aquestes cases autoconstruides s’encontren dins del domini públic-marítim, víctimes de la regressió costera, i conviuen en un estat d’il·legalitat que paralitza la seua restauració, la seua posta en valor i el seu futur.

La proposta passa per el reciclatge d’aquest conjunt potenciant el paper de lligam entre l’avinguda (on resta l’activitat) i la platja (l’espai públic per excel·lència). Les estratègies son diverses: conversió en equipament públic, obertura del comerç cap a l’avinguda, implantar un sistema genèric de rehabilitació de les cases, eixamplar els passos existents i crear de nous, i potenciar els dos grans buits existents (la gola i l’explanada del far)

Generar una nova centralitat : La plaça del far

L’explanada que s’obri al bell mig del conjunt de casetes, custodiada per la fita urbana que suposa el far (Blanca Lleó, 1992), pretén assumir el paper de “plaça major” de la platja, estretint la relació entre la vora mar, l’avinguda i les casetes. Aquesta explanada, vestigi de l’antiga caserna dels carabineros, es troba actualment pèssimament urbanitzada al ser competència de costes i no del municipi.

La proposta busca generar una centralitat allà on les casetes deixen pas al buit, com ja passa en els altres buits de la platja, als extrems de la mateixa. L’estratègia s’aborda en tres punts:

L’alberg marítim

La rehabilitació integral (a partir de la reinterpretació del sistema vernacular de murs de blocs i els sistemes de ventilació passiva), de una àmplia franja de casetes que fent cantonada a la plaça del far. Es canvia l’ús d’habitatge privat per l’habitatge públic amb un bar obert cap a la nova plaça. Les zones comuns d’esplai ressegueixen el porxat longitudinal obert a la platja, les habitacions ocupen en centre amb un sistema de segmentació que beu del règim de brises, cuines i banys perfilen la façana posterior retallada pels patis.

La plaça

Encaixada pels equipaments i envoltant el far, la plaça es divideix en una part dura vinculada a l’avinguda esquitxada amb pins, i una gran explanada d’arena que s’estén des de la mar configurant una “platja domesticada”.

Club de rem i vela

Part de l’actual explanada s’ocupa amb un nou equipament que perfila i acota la plaça generada. La construcció segueix el patró de la rehabilitació a les casetes. Es diferencien dos zones, una oberta cap a la plaça, concentrant les estances i una amplia nau mirant a la platja on s’emmagatzema el material nàutic.