Pròleg

Arribem al capdamunt de la rambla, sense voler, curiós automatisme dels tarragonins, remuntar a contracorrent la pendent que ens apropa al mar. Ens aferrem uns instants a la barana de ferro, mentre observem com es perd l’aigua en l’horitzó trencat pels grans mercants i petroliers que esperen el seu torn per a entrar al port. Dins un estat de catalèpsia, algú ens reanima. Sol ser algú forà, que fa poc que està a la ciutat, un invitat, un familiar, un amic que ens visita i ens fa una pregunta, que ens trenca la nostra litúrgia, sagrada, dogmàtica i com a tal, perplexa, no entén a què es refereix quan es qüestiona que hi fan allà tot aquell grapat de vies. I ves, que hi han de fer. Tota la vida que hi han sigut. Enguany fan 150 anys.

L’abril de 1865 s’inaugurava la línia de Tarragona a Martorell, i així s’unia l’antiga capital romana amb Barcelona. Poc després arribaven els rails des de València i anys més tard es traçava la resta de la xarxa: Montblanc fins a Lleida, el Vendrell per la costa del Garraf i a Saragossa tot tramuntant les muntanyes del Montsant. A finals del segle XIX el tren ja rodava pel mateix lloc que ho fa avui en dia. I és que sembla que el ferrocarril fa valdre la seva edat davant de qui s’esvera de què es passegi desvergonyit sota el balcó del Mediterrani.

Interessant situació la de Tarragona dins el mapa ferroviari. Bifurcació de les dues línies més transitades de la península (Barcelona – Madrid i Barcelona – València) i enllaç de dos dels principals corredors de la xarxa transeuropea (el Mediterrani i l’Atlàntic), el tren hauria de gaudir d’un ventall d’oportunitats encomiable. Sobretot d’ençà que la nova xarxa segregada d’alta velocitat va caure del cel. Però sembla que no feia massa bon dia quan ho va fer, ennuvolat amb els fums dels estirabots polítics, els recels territorials, i les atzagaiades ministerials.

Ens trobem en un moment d’oportunitat. Dues xarxes que ballen a la mateixa pista , l’una ja madura, l’altra amb tics adolescents, les quals encara no s’atreveixen a mirar-se. Un melange musical de serveis lleument desafinats, i a primer cop d’ull, descompassats. I un nodrit grup, d’heterogenis espectadors, força exigents. Els instruments ja fa estona que toquen, i amb un seguit de moviments a adagio, esperem completar una peça que ha de clausurar aquest concert. I és que si s’allarga massa potser quan arribem a l’estació ja hem perdut el tren.

Objecte

Emmirallats en grans transformacions urbanes arrenquem aquesta proposta. Transformacions assentades sobre multitud de pretextos diferents. No cal anar gaire lluny per a trobar-ne bons exemples; de la germana gran de la nostra ciutat, Barcelona, en tenim un bon grapat, disseminats al llarg dels darrers segles: Les Exposicions Universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics del 1992, el Fòrum de les Cultures del 2004, o actualment la reestructuració de la plaça de les Glòries Catalanes o la construcció de l’estació de la Sagrera.
A Barcelona, totes aquestes han sigut i continuen sent bones excuses per millorar la ciutat, conjugades en metamorfosis urbanes les quals han gaudit d’una visió a gran escala, i no s’han conformat en clausurar-se en el seu propi hedonisme.

La nostra ciutat disposa d’una d’aquestes excuses. D’una de gran i visible (quina?), de la que no se n’amaga, però que per ara no s’ha atrevit a escometre, tot i les innumerables propostes que l’hi han arribat des de ja fa molt de temps. Totes aquestes propostes tenen un mínim comú denominador: Busquen, en tant que solucionant el problema plantejat, esser un catalitzador per a la transformació i l’evolució del litoral tarragoní.

Tarragona, el ferrocarril com excusa de millora urbana. Aquest projecte neix amb la voluntat de donar solució a un bon conjunt de problemàtiques que trobem al front marítim. Estirant de la via fèrria des d’una visió territorial fins al detall més urbà. Sense complexos, partirem del replantejament de la infraestructura ferroviària i la reestructuració dels serveis a la regió del Camp, fins a la col·locació de la peça de l’estació de trens com a punt culminant a una ambiciosa transformació urbana.

Ambit

El relat gira entorn el nucli de Tarragona i la seva àrea d’influència. L’escala global de la infraestructura i serveis ferroviaris ens farà atansar-nos amb una visió amplia de la regió del Camp i la seva rodalia. Així doncs, la mirada abastarà sobradament més de 60km de la costa Daurada, des de l’Hospitalet de l’Infant fins al Vendrell.

El tractament del litoral de la ciutat de Tarragona representa una franja d’uns 120m d’ample que s’estén per 2.680m (aprox. 3km) de costa. Treballarem sobre una superfície de 296.000m2 (aprox. 30Hect) de la qual més d’una tercera part, 113.000m2 (aprox. 11Hect) són, actualment, espais destinats al ferrocarril.

La peça culminant que representarà l’estació de ferrocarrils, és un equipament de 14.600m2 sota un pla d’aproximadament 80m per 280m i una superfície de 26.000m2 que reposa als peus de l’espadat del Balcó del Mediterrani, situat a una diferència de cota que oscil·la entre els 16m i 34m d’altura.

credits

architect: Marçal Virgili  |  client: ETSA Reus  |  status: Academic Project (2016) Project (2016)  |  location: Tarragona, Spain (41.111054, 1.253282)  |  climate: Mediterranean, Temperate  |  material: undefined  |  environments: Railway, Seaside, Urban  |  visualizer: Alberto Espinosa  |  scale: 296.000 m2 extralarge  |  types: masterplan, public space, station, transport, urban design, waterfront  |  views: 3.486